És per això que la manera com cada nen ha reaccionat davant del fet d’anar a l’escola també ha estat diferent: conductes de rebuig com ara plors, alteracions del son o de l’alimentació i una relació dependent de la mestra han estat respostes normals en aquest període, respostes purament emocionals a un ‘conflicte’ que cada nen ha començat a resoldre per si mateix. El paper de la família i de l’escola no ha de ser evitar aquest conflicte, sinó ajudar a superar-lo. Hem d’entendre que aquestes reaccions són manifestacions normals i hem d’ajudar els infants, amb comprensió i naturalitat, a entendre aquests sentiments i no evitar-los.
La felicitat i el progrés dels nens i les nenes és el resultat de molts factors interrelacionats. L’actitud, la perícia, el compromís i la dedicació dels mestres ha estat clau i está influenciant de forma notable en la qualitat de l’aprenentatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada